d on yo son, per la qual ignorancia tants homens van a foch perdurable! Amable fe, be sies tu venguda en la mia anima, [1] cor illuminada es en tu e per tu, e gitades has de ma pensa les tenebres [2] en que he estat tots los jorns de ma vida. Dolor, ira, desesperança, angoxes, trebayls [3] has gitats de mon coratge. Al Deu de gloria te graesch e t deman, per la sua virtut, en mi sies tots los dies que viure, e yo sia ton seruidor a recomptar e a multiplicar ta virtut e ta fama, e ta honor. Esperança amiga! ¿On vens, ne on has estat? [4] ¿Sabs tu con desesperança me ha trabaylat tan longament? Dementre que desesperança enaxi greument me turmentaua, tu ¿per que no venies e no m ajudaues contra lo teu enemich? Esperança, qui est consolacio dels desconsolats, e est riquea e tresor dels pobres, e qui enforteixs los freuols contra ls forts, e qui lo Deu de gloria fas tenir e hauer en lo coratge de aquells qui l desiren e l amen, entrada est en mon coratge tan fortment, que d aqui enant no tem lo teu contrari qui me ha estat longament mortal enemich. En tu, e per tu, e ab tu me confiy e m esper en lo gran poder del meu senyor, con venga a compliment lo meu desirer, lo qual he en Deu honrar e seruir, e fer conexer a aquells qui no l amen ni l conexen. Del meu pobre poder, saber e voler no m desesper, ne mos greus e molts peccats no m desesperen, cor tu me fas remembrar la gran misericordia
