Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/64

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


necessitat se segueix que sia aço per que fe e esperança mils se couenen ab esser; la qual cosa es Deu, sens l esser del qual no s porien tan be couenir con fan. E couenrrien se mils ab no esser que ab esser si Deus no era nuyla cosa; cor creent se Deus esser, e esperança confiant se en Deu, son majors que no son con fe no creu en Deu, ne esperança no s confia en Deu.[1] On si Deus res no era, fe e esperança serien majors prenent lo object que no seria en esser, que prenent lo object qui es en esser.[2] On con sia impossibil cosa que per ço qui res no es pusca esser pus noble virtut, que per ço que es res; per aço Deus esser es maniffestable; cor sens que ell no fos nobilitat e multiplicament de virtuts, se couenrria mils ab lo que res no es, que ab ço qui es, e aço no es ver.


DE SPERANÇA E CARITAT



ESPERANÇA espera per caritat, e caritat ama per esperança; cor on la sperança es major, coue que hi sia major caritat, e aytant com hom ama pus fortment ço en que s confia, d aytant hi ama major esperança. On con aço sia enaxi, donchs per aço es

  1. Edit. lat. Spes ab ipso esperat recipere gratiam.
  2. Este pasaje está algo oscuro en unos códices é ininteligible en otros. El colector de Maguncia lo traduce así: Unde si Deus nihil esset, fides et spes sumentes Deum pro objecto, sumerent majus objectum in eo, quod ipse non existeret in esse, quan esset objectum, quod acciperent non credendo, ipsum esse.