Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/88

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


en infinit nombre no pot esser perfeccio de bonea, granea et cetera en cascuna de les coses qui son finides en essencia; cor[1] si ço era,[2] aytan noble cosa seria perfeccio, bonea, granea et cetera en cosa finida, con en cosa infinida, e aço es impossibil; per la qual impossibilitat es signifficat que perfeccio de bonea, granea et cetera, se coue a vna essencia infinida en bonea, granea et cetera, e no s coue a moltes essencies finides ni a ensemps;[3] cor si ho fehia, egual cosa seria perfeccio en cosa infinida que[4] en cosa finida e aço es impossibil. § Quarta raho es: Esperança se pot formar major a confiarse en vn Deu, senyor de totes coses; e caritat se pot formar major a amar vn Deu infinit en bonea, granea et cetera, que no farien si fossen molts Deus, o que fos vn Deu departit en dues o en tres coses de les quals fos compost. E cor ço per que esperança e caritat se couenen ab majoritat, se coue ab veritat, e lur contrari ab falsetat, segons les condicions dels arbres, per aço es maniffestat que vn Deu es tan solament. § Senyer, dix lo gentil, enaxi com caritat se coue mils ab perfeccio, on major es e major pot esser en amar vn Deu infinit en bonea, granea et cetera que en amar vn o molts Deus qui fossen finits, enaxi volentat de hom qui desam vn Deu qui sia mal e haja infinida malea, es pus noble en desamar, que la volentat qui no pot desamar mas mal finit e termenat; e cor la pus nobla desamor coue esser atorgada, per aço es maniffestat esser

  1. Son finides; cor.
  2. Ho era.
  3. Edit. lat. Cum multis finitis essentiis singulariter, nec simul.
  4. E.