Pàgina:Obres de Ramón Llull (1886).djvu/99

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


creada per guasardonar hom per humilitat, e per punir hom per superbia, per ço que hom, eternalment sens fi, haja conexença de les flors del primer arbre. § Si l mon fos eternal, hom fora de natura eternal, e fora en loc eternal; e la eternitat de Deu no fora contraria a superbia ni a hom erguylos, con es si l mon es creat; cor superbia, e hom, e sa natura, e lo loc en que es, foren eguals en durabilitat a[1] la eternitat de Deu. E cor ço per que les virtuts de Deu sien pus contraries a[2] los vicis, coue esser atorgat, segons les condicions del terç arbre,[3] e si l mon es creat, les virtuts de Deu se n maniffesten mils esser contraries a superbia, que si l mon es eternal, per aço es signifficat que l mon es creat.


DE ESPERANÇA E CARITAT



SI l mon es creat, major concordança ha entre esperança e caritat en amar Deu, e en confiar se en Deu, e pus contraries son contra lurs contraris, qui son vicis, que no es si l mon es eternal.[4] Cor major gracia ha Deus feyta a hom, si a ell aço que menuga, e beu, e ha mester a ses necessitats ha donat, ço es, esser qui no solia esser res de esser eternal, que no hagra si hom e les coses que ha mester fossen de

  1. Ab.
  2. Ab.
  3. Esta cláusula se omitió en la edit. lat. de Maguncia.
  4. Edit. lat. Quàm si mundus esset aeternus et absque principio.