Conclou lo período carbonífero ab un fet extraordinari, las illas que dibuixaran la costa del N. d' África s' aixecaren, y ab ellas las terras del fons del mar, las quals unintse ab las terras del S. d' Espanya, desde Cartagena al cap de S. Vicens, separaren per aquell costat lo Mediterrani del Ocean, ó millor, allavors lo Mediterrani comensá á pendre forma, puig com en l' Occident de la nostra península existia una illa colosal que anava del Ocean fins á Segòvia, es dir, comprenent poch menys que tot Portugal, Galicia, Estremadura y las dos Castellas; la actual costa del Mediterrani quedava del tot dibuixada encara que no ho fos per terra ferma, sinó per una série d' illas; lo nostre mar, donchs, comensava á pendre la seva actual forma ó configuració.
Mes cap al final del temps carbonífero, l' obra de la creació caygué en un estat de marasme, de repòs, ó quietut, que no semblava sinó que lo mon anava á morirse, mes no era aixís, lo mon dormia, descansava, per recuperar totas las sevas forsas, á fi de recomensar lo seu trevall, y ab lo seu trevall lo seu perfeccionament y acabament.
Quan lo foch de la fornal de dins la Terra reprengué lo seu treball, n' eixiren d' aquellas fargas, lo Monseny, y ab ell s' aixecaren tant las terras del fons del mar, que la península pirenaica 's trová poch menys que fora de las ayguas.
Nos trovém ara en lo segon período de la seva formació, en lo período secundari.
En l' Occident, la península, descontada una petita faxa que anava d' Oporto a Coimbra y Lisboa, desde lo Cantábrich al cap de S. Vicens, y per l' interior fins Madrid tot quedava unit y compacte, es dir, format.
La costa Mediterránea, la formavan, una illa que anava de prop Gibraltar fins lo cap de Pals: Murcia y Orihuela
