dicotiledònies i els vertebrats més complexos, graus que no són molts i marcats generalment per intervals de caràcter orgànic, que pensem que són una dificultat pràctica en les afinitats descobertes; segon, d'un altre impuls connectat amb les forces vitals, que tendeix, en el transcurs de les generacions, a modificar les estructures orgàniques segons les circumstàncies externes, com ara l'aliment, la naturalesa del seu hàbitat i la meteorologia, que són les «adaptacions» del teòleg natural." Aparentment, l'autor creu que l'organització progressa en salts sobtats, però que els efectes produïts per les condicions de vida són graduals; argumenta amb força, per raons generals, que les espècies no són produccions immutables. Però no sé veure com els dos suposats "impulsos" expliquen, en un sentit científic, les nombroses i belles adaptacions que veiem arreu de la natura; no puc veure com podem adquirir així cap coneixement de com, per exemple, un pigot s'ha adaptat als seus hàbits de vida. Tot i que les primeres edicions de l'obra mostraven coneixements no gaire exactes, i una gran manca de precaució científica, gràcies al seu estil potent i brillant va aconseguir immediatament una difusió molt àmplia. En la meva opinió, va fer un servei excel·lent al país en donar visibilitat al tema i en eliminar prejudicis, preparant així el terreny per a la recepció d'opinions similars.
El 1846, el veterà geòleg M. J. d'Omalius d'Halloy, en un excel·lent article, tot i que breu (Bulletins de l'Acad. Roy. Bruxelles, tom. XIII. p. 581), publicà la seva opinió que és més probable que les noves espècies s'hagin produït per descendència amb modificació, que no pas que s'hagin creat de manera independent; l'autor va manifestar aquesta opinió per primer cop el 1831.
El professor Owen, el 1849 (Nature of Limbs, p. 86), escrigué el següent: La idea arquetípica es manifestà en la carn sota diverses modificacions d'aquesta mena, en aquest planeta, molt abans de l'existència d'aquelles espècies animals que realment l'exemplifiquen. A quines lleis naturals o causes secundàries obeeix la successió i progressió organitzada d'aquests fenòmens orgànics, per ara ho ignorem. En el seu discurs a la British Association, el 1858, parlà (p. LI) de l'axioma de l'operació contínua del poder creatiu, o del canvi ordenat de les coses vives. Més endavant (p. XC), després de referir-se a la distribució geogràfica, afegeix: Aquests fenòmens fan trontollar la nostra confiança en la conclusió que el kiwi de Nova Zelanda i la perdiu d'Escòcia de Gran Bretanya són creacions diferents de i per a les seves illes respectives. També cal tenir sempre present que, amb el terme «creació», els zoòlegs vol dir «un procés que no saben com
