vermella i una taca també vermella al front, i que cria sense gens de variació, i els mestissos van resultar foscos i amb clapes. Després, vaig creuar un dels mestissos barb-fantails amb un mestís barb-spot, i en va sortir un ocell d'un blau ben bonic, amb el llom blanc, una doble barra negra a les ales, i plomes caudals llistades i filetejades en blanc, com qualsevol colom roquer salvatge! Podem entendre aquests fets pel ben conegut principi de la reversió als trets ancestrals, sempre que totes les races domèstiques descendeixin del colom roquer. Però, si neguem aquest punt, hem de plantejar-nos dues suposicions molt improbables: la primera, que tots els diversos troncs originals eren del mateix color que el colom roquer, i tenien les seves mateixes marques, encara que no existeix cap altra espècie amb aquestes mateixes característiques, i per tant cada raça hauria de tenir per separat la tendència a tornar als mateixos colors i marques originals; i la segona, que cada raça, fins i tot les més pures, ha estat creuada durant una dotzena, o com a molt una vintena de generacions, amb el colom roquer. Dic dotze o vint perquè no es coneix cap cas en què descendents creuats hagin tornat a un ancestre de sang aliena, eliminada per un nombre més gran de generacions. En una raça que s'ha creuat solament una vegada, la tendència a recuperar qualsevol tret derivat d'aquest encreuament serà, òbviament, cada vegada més petita, i en cada generació successiva quedarà una part més petita de la sang aliena; però, si no s'ha produït cap encreuament, i la raça té tendència a recuperar un tret que s'havia perdut durant algunes generacions anteriors, aquesta tendència, per molt que no ens sembli així, es pot transmetre inalterada durant un nombre de generacions indeterminat. Aquells que han escrit sobre herència confonen sovint aquests dos casos diferents de reversió.
Per últim, els híbrids o mestissos de totes les races de coloms són perfectament fèrtils, com puc afirmar gràcies a les meves pròpies observacions, realitzades expressament, entre les races més dispars. En canvi, a penes se sap amb seguretat de cap cas d'híbrids de dues espècies totalment diferents d'animals que siguin totalment fèrtils. Alguns autors creuen que la domesticació continuada elimina aquesta forta tendència a l'esterilitat en les espècies. Per la història del gos, i d'altres animals domèstics, aquesta conclusió és probablement correcta, si es parla d'espècies molt properes les unes a les altres; però suposar que espècies originalment tan diferents com ho són el colom missatger, el voltejador, el pouter i el fantail, puguin produir descendents perfectament fèrtils entre ells, seria molt agosarat.
Per totes aquestes raons, a saber: la improbabilitat que l'home, en el passat, hagi fet criar il·limitadament set o vuit suposades espècies de coloms
