al seu país d'origen; però cap d'elles no s'ha tornat salvatge, tot i que el colom de colomar, que és un colom roquer amb lleugeres variacions, s'hi ha tornat en diversos llocs. A més, totes les experiències recents mostren que és difícil aconseguir que els animals salvatges criïn lliurement en domesticitat, i, quant a la hipòtesi de l'origen múltiple dels coloms, caldria admetre que set o vuit espècies, com a mínim, van ser domesticades tan completament en temps antics per l'home semicivilitzat que serien força prolífiques en captivitat.
Un argument de gran pes, i aplicable en altres casos diversos, és que les races abans esmentades, tot i que coincideixen generalment amb el colom roquer salvatge en constitució, costums, veu, color, i en la majoria de parts de la seva estructura, són, certament, poc normals en altres parts. Podríem cercar en va per tota la gran família dels colúmbids un bec com el del colom missatger anglès, com el del colom voltejador de cara curta, o com el del barb, unes plomes invertides com les del Jacobin, un pap com el del pouter, o unes plomes caudals com les del fantail. Per tant, caldria admetre, no solament que l'home semicivilitzat va aconseguir domesticar per complet diverses espècies, sinó que, intencionadament o per casualitat, va seleccionar espècies extraordinàriament anòmales, i, a més, que, des d'aleshores, aquestes mateixes espècies s'han extingit o han esdevingut desconegudes. Tantes casualitats estranyes són molt improbables.
Val la pena prendre en consideració alguns fets quant al color dels coloms. El colom roquer és d'un blau pissarra amb el llom blanc, però la subespècie de l'Índia, C. intermedia de Strickland, té aquesta part blavosa. La cua acaba en una barra fosca, amb les plomes externes filetejades en blanc a la base. Les ales tenen dues barres negres, i algunes races semidomèstiques, i algunes de completament salvatges, hi tenen, a més de les dues barres fosques, clapes de negre. Aquestes marques no es troben mai totes alhora en cap altra espècie de tota la família; ara bé, en totes les races domèstiques, si prenem exemplars de pura raça, de vegades concorren, perfectament desenvolupats, tots els trets esmentats, fins i tot el filetejat blanc de les plomes caudals externes. A més, en creuar ocells de dues o més races diferents, cap dels quals no sigui blau o tingui qualsevol de les marques esmentades més amunt, els mestissos resultants són, sorprenentment, molt propens a adquirir aquests trets. Per esmentar un exemple dels diversos que he observat, vaig creuar fantails blancs, que crien sense variació, amb barbs negres (les variants blaves de barbs són tan rares que mai no n'he sentit a parlar de cap cas a Anglaterra), i els mestissos van resultar negres, marrons i amb clapes. Vaig creuar també un barb amb un spot, que és un ocell blanc amb la cua
