en els mascles de determinats crustacis del Brasil. Així, els mascles de Tanais presenten habitualment dues formes diferents: una amb pinces fortes i de diferent forma, i l'altra amb antenes proveïdes amb molts més pèls olfactius. Encara que en la majoria d'aquests casos les dues o tres formes, tant d'animals com de plantes, no estan connectades per gradacions intermèdies, és possible que en el passat ho estiguessin. El Sr. Wallace, per exemple, descriu una papallona que, en una mateixa illa, presenta moltes varietats connectades per estats intermedis, i els estats extrems de la cadena de les quals s'assemblen molt a les dues formes d'una espècie dimorfa afí que es troba en una altra part de l'arxipèlag malai. També és així amb les formigues; les diverses castes obreres són generalment força diferents entre elles, però en alguns casos, com veurem més endavant, estan connectades per diverses varietats que difereixen molt pocs les unes de les altres. En algunes plantes dimorfes també és així, com he observat personalment. D'entrada, certament, sembla sorprenent el fet que la mateixa papallona femella pugui engendrar alhora tres formes diferents de femelles i un mascle, i que una planta hermafrodita produeixi, amb les llavors d'un mateix fruit, tres formes hermafrodites diferents que engendraran tres tipus diferents de femelles i tres o fins i tot sis tipus diferents de mascles. Tanmateix, aquests casos són solament exageracions del fet habitual que la femella produeixi descendència dels dos sexes, que de vegades són sorprenentment diferents entre si.
Les formes que tenen el caràcter d'espècie en un alt grau, però que s'assemblen tant a altres formes —o que hi estan vinculades per gradacions intermèdies-, que als naturalistes no els agrada considerar-les espècies separades, són, en diversos aspectes, les més importants per a nosaltres. Tenim moltes raons per creure que moltes d'aquestes formes dubtoses i molt afins han mantingut els seus trets de manera permanent durant molt de temps, com a mínim, pel que sabem, tant com fa que tenim bones i veritables espècies. A la pràctica, quan un naturalista pot unir dues formes qualssevol mitjançant vincles intermedis, tracta una d'elles com a varietat de l'altra, classificant com a espècie la més habitual, o de vegades la que es va descriure en primer lloc, i l'altre com a varietat. De vegades, però, sorgeixen casos de gran dificultat, que no esmentaré aquí, en decidir si classificar o no una forma com a varietat de l'altra, fins i tot si estan estretament connectades per vincles intermedis; i la naturalesa híbrida
