què mai queden tant malament ni tant ridicols com quan aparenten l'afectació comú dels altres.
Si jo tingués el talent de Cervantes, faria un llibre per netejar, així com ell l'Espanya de l'imitació dels cavallers errants, així jo l'Italia, i el món civilisat, d'un vici que, tenint en compte la mansuetut dels actuals costums i potser per tots conceptes, no es menys cruel ni menys barbre que qualsevol ressabi de la ferocitat dels temps mitjans fustigat per Cervantes. Parlo del vici de llegir o de recitar ad els altres les composicions propries; vici que, tot i essent antiquissim, en els segles passats fou una desgracia tolerable, perquè era poc comú; però avui, que tot-om compon i que lo més dificil es trobar un que no sigui autor, ha devingut un flagell, una calamitat pública i una nova tribulació de la vida umana. I no es broma, sinó veritat, dir que per mor d'ell són sospitoses les coneixences i perilloses les amistats; i quo no 'y ha ora ni lloc on qualsevulga ignocent no agi de temer ser assaltat, i sotsmès allí mateix, o rocegat a una altra part, al suplici d'oir prosa sense fi o versos a milers, amb l'excusa de voler-sen saber el judici; excusa que ja de molt temps
