fou costum donar com motiu de semblants recitacions, però solament i expressament per plaure a l'autor oint, i ademés pels imprescindibles elogis en avent acabat. De bona fe crec que en ben poques coses aparegui més, del que en aquest assumpte de recitar els escrits propris se demostra, d'una banda la puerilitat de la naturalesa umana i a quin extrem de ceguera, o, millor, de tonteria, porta a l'ome l'amor propri; d'altra banda tot allò en que, pel demés, pugui 'l nostre esperit fer-se il·lusió a sí mateix. Perquè, tot i sabent cadascú, per experiencia, la molestia inefable que sempre li causa l'oir les coses d'altri; veient les persones invitades a escoltar les seves obres esfereir-se i empalidir, alegar tota mena d'impediments per excusarse, i fins fugir d'ell i amagar-se a més no poder; no obstant, amb toçuderia, amb meravellosa perseverancia, com un ós famolenc, cerca i persegueix sa presa per tota la ciutat, i, un cop alcançada, l'atrau on té destinat. I encar que, mentres dura la recitació, s'adona primer pel badallar, després per l'estirar-se, pel decantar-se a una i altra banda i per cent altres senyals, de les mortals angoixes que sofreix l'infeliç oient, no per això s'atura ni li dóna treva : al contrari, sempre més fer i encarniçat, segueix arengant i cridant, ores i més ores, quan no
