viatjadors. Tots volen iluminar-se amb un raig de l'immortalitat que brilla entorn dels homes i de les obres celebres, i aqueixa aspiració es sempre noble i desinteressada.
Un sol fet, de qual certesa estic segur, me permetré dir-vos. L'avi den Fortuny venia aleshores llibrets de paper de fumar de l'Aguila, i la part blanca interior de l'escoberta aviat era plena de dibuixos pel nét. Un dia l'avi notà, amb extranyesa, que aquell no
dibuixava i que tenia la mà dreta ficada amb insistencia a la butxaca. Am prous precs tragué, al fi, la mà, i am molt sentiment i molta sorpresa vegé l'avi que la tenia inflada d'una manera alarmant. Segons plorant li confessà l noi, feia tres dies que hi tenia una punxa, i no havia gosat dir-ho. Desesperat el seu avi, envià a buscar el metge Gatimó, el qual digué que havien fet tard i que no hi havia altre remei que l'amputació. No cregué l'avi al metge, i no per això l nét deixà de curar-se. Si l parer facultatiu arriba a triomfar, jo pot-ser no tindria l sentiment de llegir i vosaltres el d'escoltar aqueixes ratlles, però en cambi en
Fortuny sens dubte no hauria estat en Fortuny.
Arribà a succeir que a Reus era tema de conversa general la prematura habilitat del nét den Marian de les Figures; i un jove,
amantissim de la pintura, en Domingo Sobe-
Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/37
Aquesta pàgina ha estat revisada.
