Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/47

 Un aucell saltava impacient per l'herbei i de tant en tant picava am ràbia entre les menudes fulles; per fi emprengué l vol portant entre l seu bec una cuca de llum. Pot-ser tenia sospites de sa parella, i anava am la llumeneta pera escudrinyar a sa claror tols els recons del niu. Vaig tombar els meus ulls pera fugir de tal vista, i dalt de la montanya vaig veure un arbre alt, pelat en el seu tronc de branques, i que sols en tenia cinc en sa copa. Va semblarme que era l braç d'un gegant que maleía l cel quan els Déus enterraren el seu cos en la montanya, i que amb aquell braç, ja ert, descarnat, s'alçava encara. I amb el vent que feia tocar l'una am l'altra ses cinc branques, me semblaven els dits d'aquella mà que contaven tristament els sigles que havia de trigar a vindré l judici.
 Vaig sentir que una suor freda rosava l meu front, el meu cos tremolava am por, i la sang, glaçada en les meves venes, s'havia abocat tota al meu cor, que glatia apressadament.
 Tenia por.
 Vaig voler incorporar-me i arrencar a córrer. Inutilment. Vaig posar el cap entre les mans i vaig tancar els ulls.
 Llavors vaig sentir extranyes veus que m'esglaiaren més.