Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/48

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Vaig sentir la remor de les branques sense fulles dels arbres, i vaig sentir que deien :

Tingueu pietat de mi,

que sé que soc un arbre i no ho puc dî!

i que repetien aqueixes paraules, variant-ne sols una, les plantes i les fulles seques rodolant, i el riu, i que aqueixa era també la lletra del cant del canyar.
 I a travers dels meus parpres closos am força, vaig veure, voltat de la blavosa llum d'un foc follet, un cap de mort que m mirava amb els seus ulls buids i profons i negres. I que de la seva boca sortien aquestes paraules:
 — Escolta, que mai oblidaràs lo que ara sentis. Quan l'home mor, queda en el seu cap un rest d'inteligencia que li fa tindré conciencia del seu estat. Llavores es el patir! Patir etern que no pot traduir-se, puix li manca vida exterior, i que no pot dominar-se, puix am la vida fugí la voluntat.
 I vaig caure desplomat sobre la pols, com ferit per un llamp.