Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/57

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Sí, no hi ha dubte: es lo unic, lo unic veritablement gran. Me desespero durant un any vencent tots els obstacles que s'oposaven al meu casament am la Sara, mato cinc rivals i malfereixo al sisè; i quan arribo a tocar am les mans lo que tant desitjo... me suicido. Ah! Magnífic! Així l meu nom passarà a la posteritat, i Robertson envejarà la meva glòria, i la Sara podrà dir: «Era digne de mi!».
  I, treient un revòlver, va netejar-lo cuidadosament i esperà am calma que passés l'ultim dels cinc minuts.

  Una detonació sorprengué molt aviat els concurrents; van córrer tots, pressentint una desgracia, a la cambra on s'havia tancat l'Edward, i a l'entrar van veure, amb horror, extès a terra, el seu cadavre. En Robertson va fugir envejós de la gloria del seu rival; i a l'anarsen va fer caure de damunt de la taula l rellotge den Mac-Murphy: era un magnífic cronòmetre d'or, marxa fixa, horisontal, de dèu rubins, arreglat al meridià de Londres, número 17.313, marca A. Alexis Comber et Co. Patent.