Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/56

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cosa de ressonancia, alguna cosa sublim que faci callar els maliciosos i faci agermanar dignament els Mac-Murphy oblidats amb els Moore; però, què faré que ja no ho hagin fet els altres? Doneu-me una idea, Déu meu, una idea, i me subscric per dotze accions de la societat evangelica de propaganda! Oh! Quina rabia! Comprenc que soc impotent: voldria inventar alguna cosa.
  — Sir Edward, — va dir un criat cridant-lo; — el pastor espera.
  L'Edward s'aixecà tintinejant. De sobte, «Ditxós d'ell!» va sentir que deia en Robertson, i una idea illuminà l seu cervell, i la seva cara recobrà la perduda serenitat. Avançant fins al centre del saló, va dir am veu reposada:
  — Perdona, Sara; perdonin-me, senyors: un moment, sols un moment.
  — Però, Edward! — objectà la Sara amb impaciència provocativa.
  — Cinc minuts!—afegí en Mac-Murphy traient-se l rellotge. I, passant per entremig de la concurrencia, les quals extranyes conjectures i sorpresa l'omplien d'orgull, entrà en una petita cambra d'allí aprop, tancant am pany i clau sense fer soroll.
  S'assegué en una cadira, donà corda al rellotge i el deixà damunt de la taula; s'arreglà l vestit, se mirà al mirall i murmurà: