Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/55

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Quan jo era jove coneixia un Mac-Murphy; però no deu ser aquest, perquè aquell se va morir, —contestà un professor de lògica molt acreditat com boxador en els circols aristocràtics.
  — Mac-Murphy! Jo conec aquest nom. Ah! Sí, ja hi caic: a Glocester, a mitjans del sigle passat, va haver-hi un fabricant de botons d'evori ques deia aquest nom. En tinc mostres, — va dir un coleccionador de botons, que estava orgullós del seu museu, en el qual deia que no hi faltava sinó, entre ls de levita, un que havés pertengut als antics d'Israel.
  — Vaja: el món està perdut, tot s'acaba, ja no hi ha dignitat, el nom d'Inglaterra ja comença a decaure. Un Mac-Murphy, un ningú, casar-se am l'hereva dels Moore, d'aquesta familia l penultim hereu de la qual va morir per haver volgut pendre una taca de cafè am llet en el crater del Vesuvi! Un Mac-Murphy a qui ningú coneix, que pot-ser en sa vida no ha fet re que valgui la pena, se casa am la Sara!
 — Si, es cert, — va murmurar l'Edward, el qual, sense que ningú se n'adonés, acabava d'entrar en el saló i havia sentit les paraules den Robertson; —sí, es cert: soc indigne de la Sara, soc indigne del món. —I va asseure-s en una otomana, tapant-se de vergonya la cara am les mans. — Es cert; però jo faré alguna