Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/54

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ble Robertson? Permeti-m que l'admiri dos minuts.
  — No tindrà temps, perquè hem arribat a casa.
  — Oh! Senyor...
  — Oh! Senyores...
  —(Me sembla que aquest home seria un bon marit.)
  — (El meu cor se jugaria mil lliures contra el meu cap que aquesta dòna li agrada.)

II


 Estaven briilantissims els salons del palau de lady Ester Moore; una colecció d'inglesos de tots temperaments i de totes mides, desde l'inglès ganguil fins a l'inglés bolet, inondaven els espaiosos salons ont havia de celebrar-se l casament de l'ideal miss Sara, filla de la mestressa de la casa.
  — Qui es el nuvi? — preguntava en William Robertson, amb uh accent irònic especial.
  — L'Edward Mac-Murphy.
  — No l conec.
  — Ningú l coneix, — va respondre un redactor del Punch que havia escrit una obra referent a les belleses de l'anglicanisme a cambi d'un goç de Terranova de dos mesos.