Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/84

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ni ls gelosos, ni ningú,
puguin treure l compte en clar,
que d'enveja s moririen
si tots els petons sabien
que m vas fer i et vaig tornar.


QUAN FEIA FRED


Seguts aprop del brasé
nos encontravem tu i jo,
i, entelant-los am l'alè,
miravem junts al carrê
pels vidres del teu balcó.
En ells mon nom escrivia
ton dit, que tot tremolava
i jo la mà t'agafava
i a mos llavis prest l'unia
i am mon alè l'escalfava.
Amb el foc de mos petons,
de mon pit en el caliu,
jo t deia: — Tonta, somriu!
No hi pensis en els moixons
que s glacen dintre del niu!


Sols un dia t'he tingut
 seguda en ma falda,