Pàgina:Perpetuínes (1907).djvu/86

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Era ficció l teu repòs:
quan ton alè fadigós
de tos llavis s'escapava,
tot el teu cos tremolava
i tremolava l meu cos.

Quan de l'auba la clarô
vegí entrar pel finestró,
vaig alçar-me, vas sentir-me,
i mig somniant vas dir-me:
— Ten vas! No m fas un petó? —

Ton cap mes mans agafaren
per sota la cabellera,
i mos llavis se posaren
en ton front, groc com la cera,
i en fred suor s'inondaren.


MAI MÉS!


L'humil pedreta que cau
de la volta de la nau
i en la pols l'enfon son pes,
en la volta de la nau
no tornarà a estar mai més,
 mai més!