¿Qué més, y encara que sia passar á una altra classe de testimonis? No fa gayres dias, en una carta que 's feu pública y que endressava 'l general Blanco á un amich seu de Barcelona donantli gracias per las demostracions de simpatía de que fou objecte ab ocasió de la mort de son fill gran, citava com un títol que havia d' enaltirlo á ell als nostres ulls lo d' haver estat deixeble del que ell califica d' inmortal don Pau Piferrer. ¿No vol dir molt aixó, venint de persona tant agena per sa carrera á las nostras devocions literarias?
¿Voleu que vos conti, á propósit d' aixó, un fet curiosíssim que dech á persona pera mi fidedigna, peró qual nom no crech poder revelar en aquesta ocasió? Quan un amich íntim d' en Piferrer, algun temps després de mort aquest, aná al cementiri pera fer posar la lápida mortuoria, tingué, com se comprén, la piadosa curiositat de fer traure la caixa pera contemplar per darrer cop lo cadavre. ¡Espectacle esgarrifós! Lo cap havia saltat del tronch y lliscat fins damunt de las camas. Peró la ratlla de son circuhit y la llisura pelada de son crani, sense una mota de pel, quan la cabellera d' en Piferrer era copiosíssima, no eran ó no semblava que fossen las del mort. ¿Quín horrible misteri enclohia aquella caixa mitj corcada? La frenología tenia allavoras á Barcelona son centre més actiu de propaganda y estava en lo moment de la febre. ¿Fou potser que una má irreverent, fanatisada per l' esperit de secta, profaná 'l ninxo y robá 'l crani, á fi de poguer experimentar sobre ell las lleys de sa pretesa cien-
