sempre nova, ab tots los carácters d' una escola propia, d' una varietat característica dins de la gran brotada de la arquitectura europea.
La tradició filo-gótica havia surat entre nosaltres fins sobre la avinguda pseudo-clássica del Renaixement. En Capmany, en ple barroquisme, escribint lo volum III de sas Memorias históricas, feya ja la apología del goticisme ab referencia als monuments religiosos, declarant que l' anteposava als géneros posteriors, deplorant en sentidas paraulas las profanacions que 'l mal gust regnant havia comés en aquells y advocant pera que se 'ls restituhís á llur primitiva original grandesa.
Donada aquesta tradició, calculeu de quína manera més espléndida havia de manifestarse en la generació artística de la primera meytat del nostre sigle y en homes, com en Piferrer, dotats d' una impresionabilitat tant esquisida, que á tal punt excitava la gran erupció del romanticisme.
Duas corrents principals de lava candenta, si val la imatge, produhí aqueixa erupció: en l' orde de la fe, y permeteume que glosi un lema simpátich pera tots nosaltres, la corrent cristiana y la corrent descreguda; en l' orde de la patria, la corrent nacionalista y la corrent humanitarista; en l'orde del amor,la corrent dels sentiments tristos, anyoradissos, melancólichs, dels sentiments de llum de lluna, y la corrent dels sentiments desesperats, rabiosos, ultratrágichs, dels sentiments á la temperatura del ferro blanch. A la una literatura la simbolisa la casta donzella d' ulls blaus y rossas trenas, perfilantse
