ruinas de mi convento, d' en Patxot. Y no n' estém lluny, repetesch, perque, al fi y al cap, en Piferrer es en los Recuerdos y bellezas hont se manifesta en la plenitut armónica de sas facultats, si no desenrotlladas ab tota l' amplitut que haurian alcansat, prou vigorosas ja, prou robustas, pera que ensemps que una esperansa fossen una realitat.
¡Ah, senyors! La mort s' encarregá, ja que no podia destruhir lo que de real tenian aquells mérits, de tallar en sech lo fil de las esperansas que enclohian. Una senzilla nota, massa senzilla, que no 's pot llegir sens emoció, hagué d' anunciar als suscriptors de la publicació, á mitjan segon volum de Catalunya y poch abans de cloure la monografía de la nostra Seu, que havian perdut son company de viatje y que desde llavoras era un altre qui 'ls havia d' acompanyar y férloshi de guia.
No es aquest lo lloch oportú pera esclarir quant de menos ne valgué la publicació, y dich quant de menos, perque es indubtable que hi perdé. Me referesch á la part catalana; de lo restant no dech parlarne. No tenia 'n Pi y Margall, que succehí á en Piferrer, una de las condicions més indispensables pera durla á terme y que era la superabundant en lo segon: l' entussiasme. Ell mateix ho confessava al participar lo cambi als lectors en la nota á que m' he referit. Cert que no li mancavan aficions artísticas ni alguns coneixements en la materia, com ho demostrava 'l volum ab que 'l 1843 havia iniciat una nova publicació, análoga á la d' en Parcerisa,—lo qual demostra que no es d' ara lo que
