vista nous, atrevits, ulladas al pervenir, eran la acabada fórmula de la opinió regnant entre 'l públich, lo qual s' hi veya retratat, y filosofats en ella y reduhits á conceptes precisos los sentiments que la música li despertava.
Emperó nosaltres, que ni volém ni sabríam discutir sas predileccions musicals, no creyém que aquestas hajan d' influhir en lo concepte del mérit de las críticas per ellas inspiradas. A Espanya no hi ha hagut en literatura crítich més gran que en Larra, una de las admiracions, entre paréntessis, d' en Piferrer, y, no obstant, avuy discutiríam moltas de sas apreciacions. Y si en Piferrer, tornant á la música, vingué á ser un del públich que sentí y digué lo que aquest públich sentía, aixó no fou obstacle á que la vivesa nerviosa ab que ho sentí y 'l clar discerniment ab que 's doná conte y rahó de sas impresions fessen d' ell, per de moment, un crítich de primera, y auguressen pera lo successiu un gran crítich, com no es obstacle á que la forma y manera en que 'l corre de sa ploma traduhia improvisadament aquells sentiments y aquells judicis sian poch menys que inimitables, y sobre tot, sense 'l poch menys, no hajan estat may conseguidas després d' ell pels nostres crítichs.
Avuy en Rossini, en Bellini, en Donizetti y tots los demés corifeus d' orde inferior de la ópera italiana han caygut del pedestal en que fins no fa gayre los tingué sublimats aquí y fora d' aquí 'l públich dilettante y 'l públich inteligent. Avuy s' adoran uns nous deus en unas aras novas, y, tant si un
