aquesta en cada individuo d' una manera análoga y crean lo que se 'n diu esperit de cada época. En música mateix, fins los qui no la coneixém ni 'n sentim més que de tant en tant per passatemps, no 'ns trobém á pler més que davant d' obras modernas ó inspiradas en lo gust vigent, y de las vellas, davant de lo que més s' acosta á aquest gust: es á dir, que naixém en certa manera wagneristas. Y no obstant, trenta anys ó quaranta enderrera, sabent de música en quantitat lo mateix que ara, hauríam estat rossinistas y bellinistas, y no 'ns hauríam rigut, com de bona fe 'ns rihem ara, de moltas de las convencions y artificis d' aquella escola. Y lo que ab nosaltres, profans, passa en major ó menor escala ab los inteligents. Vol dir que alló de que cada hú es fill del seu temps es una tontería á copia de ser una veritat. En lo temps d' en Piferrer quasi tothom, per no dir tothom, aficionats ó inteligents, eran rossinians ó bellinistas, aquí y fora d' aquí. ¿Cóm, donchs, ferli, ab justicia, un cárrech á en Piferrer perque ell també ho era?
Es més. Fins sobre aquest punt hi hauria molt que dir. En molts de sos articles de crítica musical, y com més enllá de sa vida més, s' hi entreveuhen ideas y conceptes que anuncian certa evolució en sa manera de pensar; repetidas vegadas se 'l veu insistir en la conveniencia de fomentar la música de concert y d' orquesta ab preferencia á la música principalment vocal de la escena italiana; repetidas vegadas se lamenta del fals gust italiá que domina
