tán! ¡Cóm fan anyorar que sian tant pocas! ¡Cóm fan sentir qu' en Piferrer no hagués pogut assistir al renaixement en ple de la nostra llengua literaria y donar las llissons de sos exemples y de sos judicis á aquestas generacions de poetas que tant amunt han dut y duhen lo nom de la poesía catalana!
Difícil es, senyors, preveure la posició qu' en Piferrer hauria pres en lo nostre renaixement. Era tant poch lo que despuntava aquest en l' horisont durant los anys de sa vida literaria, que no dona motiu pera judicarlo com un dels futurs enemichs la circunstancia d' haver escrit sempre en castellá, fora d' algunas tonterías de broma entre amichs íntims. ¿Hauria estat al costat de son íntim amich en Milá y Fontanals, y, com aquest, hauria sigut un dels nostres mestres y encoratjadors? ¿S' hauria deixat vence per la persistent propaganda d' en Aguiló? Jo crech sí. La restauració literaria catalana era una evolució natural y obligada de la escola estética d' en Piferrer, y molt y moltíssim contribuhiren sas obras á treballar la terra ahont havia de brotar la gran florida catalanesca.
Confirman, ademés, semblant presunció unas ratllas seuas que 'm permeteré traduhir pera dar fi al present estudi, tant pera que 'l coronament l' avalori, com perque condensan en breus paraulas los sentiments que presidiren tota sa carrera literaria. Las escribia allá pel 39 ó 'l 40, al despedirse dels lectors de son primer volum de Catalunya en los Recuerdos y bellezas, tenint no més que vinti-
