un ó vintidós anys, advertencia necessaria pera que comprengueu lo to y moviment de son estil.
Parla ell: «Tal vegada se 'ns acusi de que, massa enamorats de la nostra patria, doném un valor excessiu á las glorias de Catalunya; peró ¡es tant poética sa historia! ¡tant dolsa la memoria de sa parla llemosina! ¡tant arrebatadors los recorts d' aquellas accions que 'l món admira! Si es esperit de provincialisme l' amor y respecte á lo que 'ls nostres pares nos digueren que era digne de ser amat y respectat; si ho es de centralisme aplanar totas las ilusorias divisions, que per lo mateix que son ilusorias omplen la vida dels pobles, uniformar (que se 'ns perdoni la paraula) la nació y traure d' en mitj tot lo que la tradició ha deixat en peu, y fins la tradició mateixa, lo vincle social, al nostre humil entendre, més gran y més fort;—sí, nos confessém plens del primer, y aixís com lo bardo de Escocia s' envania ab lo nom de sa pobre Escocia, nosaltres li dihém á la nostra patria:
»Oh Catalunya, país feréstech de negras garrigas y boscos espessos, terra dels nostres pares, ¿quína má d' home fora prou pera rompre 'l llas filial que 'ns uneix ab tu? Quan la edat vaja arrebassant lo que de petits aprenguerem de estimar, fits los ulls en los llochs que recorreguerem en la nostra juventut, no estarém sols, puig nos restarán nostres constants amichs, tos rius, tos boscos y tos monuments. Si la neu dels anys té d' arribar á tenyir nostres cabells, si desde l' ignot retiro de la vellesa havém de contemplar algun dia com una
