Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/114

pel mostatxet massa retallat d'aquella impertinent, y en Deberga, pressentint ab goig y desitx de riure, algun espetech d'aquells que la noya venía amenassant temps hà, no sabía ahont posar els ulls. Però per sort, l'Elvira, que ja havía llambregat a n'en Rossendo lluhint les pantorrilles com anunci de que no se'ls ficaría al cotxe, logrà posarse sobre sí y aguantar pacientment les festes de la gegantessa per mortificoses que li fossen. La presencia d'en Deberga, sobretot, va contenirla. Un día que's trobés a soles ab en Rossendo, aquest no aniría a Roma per la penitencia.
 Llavors, el jove, que s'havía estat mirant la noya també com el ratolí al gat, s'atreví a avensar pera saludarla humilment:
 —Suposo que la broma no ha dexat rencors?—gosà barbotejar, empès per la necessitat vivíssima que sentía de treures la por del còs.
 La noya dexà anar un llampech pels ulls, després els amorosí, y, sens lograr dissimular el desdeny que se li dibuxà a n'els llavis, somrigué dient:
 —Veig que'm tem molt. Ja fa bé, no's cregui. Persevéri, persevéri, Rossendo, qu'axís anirà be.
 —De modo que no'm perdona, encara?
 —Quí no'l perdona a vostè?— respon-