— Vol dir qu'acostuma a ferho axís?—preguntà la Prim.
—Ay, senyora,—cuytà l'altra a respondre, tota sofocada, com si en axò hi veges una indirecta,—pera saber les seves costums, l'hauría d'haver tractat molt més. Ja vaig dirli aquí mateix, si mal no recordo, que no l'he tractat sinó una curta temporada a Ribes.
—Però d'allí, per exemple, se'n podía haver anat axís mateix.—
Y aquí, com que la suposició de la Prim resultava ser, casualment, certa, la Roig
arribà a perdre l'esma. «¿Si hauría aquell home tingut la vilesa de descobrir a la Prim, es clar que no tot, però quelcom de lo passat a Ribes? La seva escapada d'ara, rebutjant fins els plahers segurs que li prometía la cita, no obehiría a'n axò?» Llavors, desconcertada com estava, preguntà imprudentment:
—¿Es que s'ha confiat molt ab vostè, senyora?
— Y ara! Quína pregunta més extranya, senyora Roig!—exclamà l'altra, de repent y
acabant de desconcertar a sa contrincant ab una mirada reptadora.
La Roig procurà recobrar domini y, ab hipòcrita rialleta de bondat, digué qu'era pera donarli un bon consell d'amiga.
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/140
Aquesta pàgina ha estat revisada.
