—Vostè dirà.—
Llavors donya Pomposa, pera donar més caràcter de confidència a ses paraules, se
atansà a la Prim y, abaxant la veu, va dirli:
—Puch espontanejarme ab vostè, veritat? Donchs, crèguim, crèguim, y no ho prengui a mal, ni pensi que'm porti, al parlar axís, cap altre desitx que'l de ser útil a vostès: d'en Deberga no se'n fien massa. Nó, no obri la boca, donya Pilar, ja sé lo que va a dir: que no compren els meus elogis del altre día ni les simpatíes que, ahir mateix, jo mostrava a n'aquell homea Mont-Lluís y a Font-Romeu. Es que... ja verà... jo penso qu'una cosa es el tracte, axís de part d'enfora, pera bromejar ò distreures una mica... y, un'altra, l'anar a crear amistats fondes ò, si's vol, senzillament series. Li seguiré dient que, en Deberga, com home llest, simpàtich y ben educat, es ni fet exprés, pera aquella mena de tracte; però... per amich... recòrdis de lo que ja vaig dirli'l primer dia. Trobantse devant el meu noy, el rubor natural de mare no'm va permetre dir sinó qu'es una especie d'ostra. Però, per lo que jo he pogut inquirir l'hivern passat, ja puch assegurarli, ara qu'estem soles, que, dins d'aquella ostra, no vulgui saber lo que hi hà, donya Pilar.—
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/141
Aquesta pàgina ha estat revisada.
