Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/175

música a la vegada». Y aquesta exclamació, que, en aquell moment, a l'Elvira sols li havía semblat jòch de paraules, ara li prenía un tan bell relleu d'expansió íntima, que l'extremí tota, com si cometés el més gran erro al tractar d'olvidar al home que sabía sentir axís.
—Anèm, caminèm,—digué a la fi, sa tía Julita, prenentli'l bras,—qu'ara, qu'estem soles, te vuy consultar un progecte. El teu oncle y jo, que't volem be, desitjaríam distrèuret. A mi, qu'he estat noya com tu, no se m'amaga'l dolor qu'ha de causarte l'esfors qu'ara tu estàs fent. L'oncle y jo t'ho hem llegit a la cara y't voldríam treure d'ahont tot, tot, ha de recordarte les ilusions y bons moments que t'ha fet acariciar en Deberga. ¿Vols venir a fer un viatge?—
La noya s'excusà. «No la conexían prou si arribavan a dubtar de la seva forsa de voluntat; igual oblidaría aquí qu'a fòra». Si'l voler li havía bastat sempre... ¿quant més, tractantse de lo que no li havía entrat tan, tan endins, com ells pensavan? Al sofrir l'interrogatori del oncle Robert, ja havía pesat be les respostes, y, puntualisant cada paraula, tot just havía dit qu'en Deberga no li era indiferent; que'l tenía com qui diu en tela de judici. La proba contraria havía sigut tan conclohent que... rès, ja estava acabat».