Però la tia no volgué escoltaria. «Les ilusions no les mata la voluntat, sinó'l temps ò un desengany palpable, y'l que li dava l'oncle no era d'aquesta lley... Ella podía dubtarne y encara patir més». La noya protestà una y mil voltes de qu'hagués dubtat ni un sol segon de la sinceritat y certesa ab que havía de parlarli un oncle que l'estimava tant. ¿Què més, donchs? ¿Què més volían?
—Donchs be, millor pera tots;—exclamà la tía Julita, esmolant l'enginy, pera no perdre la partida;—axís vindràs més contenta... ¿Quín obstacle hi hà en acceptar l'invitació que't fem? ¿Creus que ta mare s'hi oposarà?—
L'Elvira batzegà l'espatlla.
—Ah, nó! tu l'has de treballar. Pènsa que'ns convé a tots y a n'ella principalment. Tu veus que, ab l'oposició de caràcters que hi hà entre ella y'l teu oncle, aquí no'ns hi podem estar sens arriscar una ruptura. Tement axò, ja no hauríam pujat si no es per tu. Una ruptura no l'has de voler ni pels teus interessos, ni pels nostres, si'ns estimas. La teva mare està neguitosa y, jo esporuguida dels ímpetus del meu marit. Trèunos, donchs, d'aquest estat. Fésho per ta mare y per la teva tieta, qu'axís quedaran tranquiles. Anirèm a... San Sebastian, a Bilbao... ¿què sé jo?... a fer un viatge per
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/176
Aquesta pàgina ha estat revisada.
