y besades a la mà impassible y freda del difunt, qui semblava contemplar a sa filla per entre l'urdit de les mal closes pestanyes ab mirada irònica de desenganyat; d'altres, s'exteriorisava en sospirs y gronys fondíssims d'una rancunia concentrada que la feya extremir de cap a peus. Y rès valía que l'Osita, el metge y la Mions, s'apuressin en consolarla, assegurantli que, desde'l primer moment, havía quedat el malalt tan privat de sentits que no l'hauría coneguda ni sentida, y que, per tant, podía ella restar tan tranquila de la seva ausencia com de l'assistencia facultativa que no havía mancat al malalt un sol instant.
La Pilar sentía una d'aquelles corcors de remordiment immotivat que després de la mort del sér volgut, sol atormentar als més allegats; la cohentor de mutilació que dexa una pèrdua axís; una rancúnia terrible contra aquells cunyats que, no contents de haver abandonat al senyor Prim, mancant a la paraula tan seriosament donada, ara, en aquestes hores luctuoses, la tenían a n'ella separada de sa filla, abandonada a ses propies forses en la soletat més crudel. Y arribà al paroxisme d'aquest estat de desconort y rabia, quan vegé que, molt avensada ja l'hora del enterrament, no s'havía encara rebut contesta al telegrama enviat a Bilbao dos
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/182
Aquesta pàgina ha estat revisada.
