En Deberga tenía al Enriquet apoyat als genolls, entretenintlo ab conversa agradosa. L'Osita'ls havía dexat, a un prech de la Mions que la demanava.
—Dispènsi, Deberga, dispènsi,—feu la Pilar.—Ja ha vist que'l senyor s'ha cuydat
de tot; no podia desaténdrel.—
S'arribà fins al balcó pera badar un xich més els finestrons, cridà a la cambrera pera que s'endugués el nen a berenar y tornés aviat a encendre l'aranya y, un cop sols,
ella al sofà, en Marcial a la poltrona del costat, tornà a estrènyerli la mà, exclamant:
—Gracies, amich meu, mil gracies per lo qu'ha fet, pel be que'm fa. Ja veu quína desgracia: el meu pobre pare morint tot sol, sense'l meu consol ni'l del seus nets! Es una cosa que no me la sé acabar. Y tenint de passarmho sola, ab una criatura ab qui no puch parlar encara de les tristors de la vida! Que desgraciada so!
—Expansiónis ab mi y ab la seva amiga. Pàrli, pàrli; no's desconsoli axís.
—L'Osita, la pobra! Demà'm té de dexar. Se'n va dè Barcelona. Té una filla malalta a fóra.—
«Y expansionarse ab ell, expansionarshi!... També havía cregut ella que podría ferho, al vèurel aparèxer entre aquella gent de compliment; però ara, al anar a ferho?...
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/188
Aquesta pàgina ha estat revisada.
