saltà en Deberga, manifestant una sorpresa que mortificà evidentment a la noya y afalagà no poch a la mare.
— Prou que's veu; — digué, no obstant,
aquesta.
— ¡Oh! En fi, juro que les havía près per germanes; — replicà'l jove, ab accent de sinceritat a la veu. Y com llegís en l'expressió de la noya certa contrarietat, va córrer a afegir: — Naturalment, que ja feya a la senyoreta la justicia deguda; però... en fi... podían ser molt be germanes, ò passar per tals. Vostè n'ha d'estar molt joyosa; té
una mamà molt jove, molt guapa, digna de vostè. Ara, si volen, parlèm del castell.
— Cà, dexèmho córrer;—va fer la noya ab un tò un xich impertinent.
Y com la mare callés per prudencia, en Deberga consultà'l rellotge, censurà la calma del tren y, veyent que la noya volía devorar son mal humor fent com qui llegeix, va agafar també un diari y restà silenciós tornantse a contemplar l'irreprotxable y dolsa fesomía de la mare, qu'ab sos ullassos negres y avellutats, la ditxosa pigueta y'ls negríssims bandós contrastant d'encisadora manera ab la blancor finíssima de sa tendra pell, lo tenía cada cop més embadalit. «Decididament,— pensava,—d'entre mare y
filla, me quedaría ab la mare. Deu meu,
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/22
Aquesta pàgina ha estat revisada.
