Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/23

quín cutis! Deu meu, quíns ulls! Deu meu, quína pigona! Deu meu, quína cabellera! Deu meu, quín contrast més original, més superb, més... apetitós!»
Lo tren parà breus minuts a Balenyà y, al empèndreles frisós cap a la plana de Vich entre aulets de roca rovellada y prades verges, com la noya, ja ab més bona cara, refusés altre cop la lectura, van tornar a fer conversa. En Deberga preguntà si no conexían encara aquell camí de ferro.
— Fins a Torelló, moltíssim.
— ¿Y pensan arribar avuy mateix, a Cerdanya?
— Oh, sí senyor, avuy mateix.—
«Per les senyores y'l nen sería un poch pesat. Molt més còmodo hauría sigut fer el viatge en dues jornades; quedarse avuy al Hotel Montagut, y l'endemà, passar la montanya».
— Allí esmorzarèm; — feu la noya, ja reconciliada ab tots y ab si matexa.
En Deberga va dir que se'n alegrava; que també ell anava allí.
— Aleshores, veurèm el seu desterro; — continuà la noya, bromejant.
Ell somrigué, y mitx en broma, mitx en serio, va afegir.
— Deya desterro pensant que'm faltarà la companyía de vostès.—