Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/24

A lo qual, la noya, ab una rialla sonora que denotava'l crèdit que dava a una pura galantería, replicà:
— No, senyor, nó; desterro per lo que vostè ha dit fa poch.
— ¿Hi haurà gayre gent al hotel? — preguntà la mare.
— ¿Què sé jo? Però no es pas lo que més falta m'hi fa, senyora; — respongué ell, ab aquella melangía, que trassudament fingía molt sovint devant de dones.
— ¿Es que li agrada la soletat?
— Molt, moltíssim; — s'embusterejà ell, pel gust de sentirles, preveyent ja'l desacort en qu'estarían la romàntica a l'antigua y la romàntica a la moderna.
— A mi també; — feu la mare.
— ¿A tu? — exclamà la noya, morta de riure.
— Per una temporada y al camp, sí, filla.
— A mi, sí; però, ¿a tu, mamà? Cà, no ho cregui; son ilusions que's fa. Si la mamà es lo més sociable!... Y, què vol que li digui? me sembla que vostè es per l'istil.—
Y la conversa, llavors, versà bona estona sobre'l tema de la soletat, explicant cada hú com l'entenía, les ventatges que hi veya y la mena de goig que hi trobava; però ab tal suma de distingos, salvetats y reserves, que, en definitiva, resultà, com deya la noya, que