Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/261

tar, tota sola, el pès que tinch demunt desde la mort del meu marit, pera poder resistir l'embat de tants vents com me sotmouen.
 — Es ben veritat, filla meva: te van dexar tan lligada!... Dispènsa la curiositat: que heu tingut qüestions pel dot, potser? Ab en Genís, ho deyam: a veure, si encara l'embolicaràn! ¡Pobra Pilar, tu ets tan bona, tan fluxota! —
 Y entrant ja de plè al camp de les expansions, pel que pódía perfectament discórrer sense por ab una amiga tan sincera com la Osita, la Pilar va relatar, p a pa, totes ses lluytes passades en la qüestió del dot.
 — Ay, beneyta, beneyta, beneyta! Y que bonassa qu'ets! Còm t'has dexat enganyar! ¿Que no ho veus, qu'ara't quedas més lligada que may?
 — ¿Per què? — feu l'aludida, volent y dolent que li formulessin, ab mots ben clars y precisos, aquella acusació que s'havía fet ella matexa mil cops, desitjosa, en últim càs, de rebre la bofetada que's merexía per ximple, y sentirse, tot d'una, deslliurada dels remordiments d'egoisme que la corprenían quan pensava en les resistencies qu'havía gosat oposar.
 — Y encara m'ho preguntas! — exclamà l'Osita. — Qu'haguessis renunciat als tres