Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/27

sament, després d'engolirse'l vi d'una glopada y axugantse depressa y frenètica la taca.— Y despáchen, despáchen, que el tren va á marchar.— Després, encara ab el mal humor a la cara, va asseures y s'aparià'ls plechs del abrich de manera que la taca no's pogués veure.
En Deberga pujà d'un bot, el tren... ¡uuuuuh! marxà, dexant enrera l'antigua Ausona apinyada sota'l campanar romànich de sa catedral, cenyida de convents y de casetes terroses, y, cambiades poques paraules, tots aquells viatgers, inclús el noy, va semblar que recullían les forses pera pahir en pau l'esmorzaret, permanexent mitx condormits fins al arribar a Torelló.
— ¿Què hi hà, Joseph? — preguntà la senyora, al arribarhi, allargant la mà enguantada a un homenàs de gech y gorra que s'acostà al vagó a saludarla. —Aquí té una carta de don Robert. Ell vindrà demà. Com marxa la fàbrica?... Va endevant la turbina nova?... A mi'm sembla qu'hauría de pujar l'enginyer... ¿No?... Es lo que'm diu el meu cunyat; però a mi'm sembla que vostè y ell s'entossudexen massa. Si vostès s'equivocan, qui ho pagarà seré jo.—
«Aquesta dòna té una fàbrica; un cunyat li cuyda; ella no va ab el marit... ¿Si serà