— Oh, nó; matarme, plà! Al menos hagués viscut com ells suposan, com has viscut tu, com viuen ells, com ha viscut tothom menos jo, l'acusada, la calumniada, la denigrada, l'aborrida dels qui m'ho deuen tot. Quí'm negarà'l dret a la vida? Els qui me la deuen a mi? La filla descastada per la qui m'he sacrificat continuament, per qui m'he dexat ultimament despullar de tot? Uns cunyats a qui mantinch pera que'm desnaturalisin els fills y m'amarguin l'existencia continuament? Oh, nó; oh, nó; ja n'hi hà prou; ja he patit prou; ja'm rich de tot! Jo vuy viure: jo vuy ser com els demés. Si volen que'm perdi, 'm perdré. ¿Haig de passar per lo que no so sense treuren cap goig? Oh, nó!
— Deliras, filla, assossegat. Sèu, vína, sèu al meu costat, escólta. —
La Pilar, sens ni sentirla, continuà:
— Còm riurían ells, si jo'm morís! Què més podrían desitjar els uns y'ls altres? Per que... què poden pretendre que no'ls haja ja donat, si no es el preu de...? Oh, vergonya, oprobi, horror!... —
Y aquí sos ulls van contreures horriblement, y l'Osita, va veure, esglayada, que la Pilar, del tot inhibida, s'agenollava al mitx de la cambra y ab les mans plegades y l'esguart al cel, cridava descompassadament:
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/307
Aquesta pàgina ha estat revisada.
