Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/43

esperavan, s'anava fent tant més interminable y entristidor, en quant el sol comensava a abandonarlo y, en aquella claror agonitzant, anavan perdent tota llur forsa'ls pochs tons de sa vegetació prou pobre. Llavors, més que dalt mateix del port, s'amparà de les Dou aquella vaga amargantor de desengany que dexan les ilusions frustrades. «¿Ahont les duyan, Senyor? ¡Que trista y aspra havía d'esser la vall vehina!» La Pilar ja comensava a veure confirmades les seves prevencions sobre'ls entusiasmes de son cunyat Ortal. A l'Elvireta li parexía increible qu'al seu oncle li agradés una terra com aquella.
Però, quan més oprimides se sentían, una y altra, per aquexa tristor invasora, que no gosavan comunicarse, una claror alegroya, tota arribada de sobte, les hi feu notar que l'enutjosa frau s'anava obrint apoch a poch. Mare y fills s'abocaren, llavors, a les finestres del landau, empesos per la sorpresa. La frau anava realment axamplantse, obrintse com un compàs capgirat; el cel, alegrantse y extenentse fins a un altre horisó llunyà de montanyes transversals. Y l'impressió d'aquella gran amplitut y d'aquella gran claror daurada, va deslligar aquells cors, del tot entregats, altra volta, a la dolsa esperansa que de nou se'ls hi oferia.