Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/45

emboscats en la gemada arbreda, dexavan entreveure llurs llosats blaus els masos y llogarets que vorejavan els rius, y allà, al bell mitx de la plana, ayrosament assentada dalt d'un baxet montícul qu'es com sa estrada honorífica, tot just comensava a ovirarse la vila de Puigcerdà. Tot ensemps, entre nuvolades ambarines, s'enclotava per Andorra'l sol rogent, incendiant l'hermós Cadí, acaramel-lant els celatges de Mitjorn, tenyint de rosa'l rostoll, de negre'ls apomats verns y d'aràm la esquexalada cresta del Puigmal, única de les llunyanes que coronavan encara les resplandors d'aquella aurèola superba, digna de sa superior gerarquía.
Apretant y tot, els cavalls ne tenían encara per una hora. Però'l desitjat Puigcerdà s'atansava, pigallejava ja, dalt de son promontori, arremolinat a l'esquerra de son campanar, com munt de fitxes de dòmino trabucadesal peu de la llur capsa encara dreta.
Els cotxes seguiren rodant, rodant vertiginosament, y guanyada la gran lloma de la Baga, qu'abombantse ab perfil grandiós, aquí coberta de segle encara en peu, allà nèta ja de cavallons, ocultava als viatgers les admirades vernedes del Segre, atravessaren el migrat caseriu d'Escadars; enfilaren l'estret pont de Soler y, recorrent