Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/7

trada, quan ell se dirigía tot depressa a pendre bitllet. Abaix debían quedar aquella senyora, petita, rodanxona y moguda, que de poch que'l fa ensopegar al atravessar adalerat, y un senyor d'uns cinquanta anys, alt y fornit, blanch de cabell, y de barba grisa molt retallada, que li havía cridat l'atenció especialment per l'abombament extremat de la seva panxeta aperaltada y oprimida per una ermilla de piqué blanquíssim, per la desproporció de son diminut barret de palla y per lo que sa veu se feya sentir entre la general remor al pronunciar tan sols un sí.
—¿Ja heu encabit a la cuynera?—preguntava, ara, la més arrogant y ayrosa, als d'abaix.— Be podràn anar ab ella la Rosalía y en Tiburcio, eh?
«Tots plegats hi hauríau d'anar», pensava en Deberga, de tan mal humorat, llensant el cigarret, matxucant ei diari y tombantse d'esquena pera ferse l'adormit y estalviarse atencions ab aquelles senyores importunes. Axò no obstant, aquella tafanería, aquella set extranya que les dones guapes despertan sempre en l'esperit de tots els homes y més marcadament en el dels fadrinots amichs de córreria, comensà a guanyarlo a n'ell si't plau per forsa.
(Una veu grossa, abaritonada, dels d'abaix;