encarregat a un xicotet del carrer ab la consigna de guardar secret... crèume, mamà, es
del beneyt d'en Rossendo. ¡Vaya un tipo¡ —L'Elvira estava furiosa.
La Rosalia prengué'l ram y'l deposità demunt la taula del menjador, devant d'aquelles senyores. Era de clavells, roses y floriols brandant entre fulles de falgueres
y branques d'arbrissons delicats, tot combinat perfectament y no més lligat per una explèndida llassada de moaré blanch.
L'enfado de l'Elvira comensà a esvahirse devant del bon gust qu'havía presidit a la
combinació del ram. «De segur que no era del beneyt d'en Rossendo; potser venía de més lluny.»
— Fíxathi, mamà: hi hà falgueres; jo, a Cerdanya, no n'he vist en lloch.
— Potsé't precipitas, noya: ¿quí sab si n'hi hà per algun indret dels que no hem
vist encara? —respongué la Pilar, discretament, ab tot y compartir un xich les sospites de sa filla.
— Oh, y aquest llas de moaré tan hermós, de tan bon gust? Cah! cah! cah! cah! Axò no es d'en Roig. Ni ell, ni la seva mare son capassos de buscar una armonía tan delicada de tons tendres com los que hi hà aquí. Ells haurían près roses dobles, ben esclatades y enceses, clavells roigs y dalies
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/76
Aquesta pàgina ha estat revisada.
