passar los Apóstols, los Evangelistas y per fí lo gran Sant Cristófol.
Sant Cristófol es un colós que camina, los brassos estirats portant l' infant Jesús demunt sas vigorosas espatllas. L' indivíduo que porta eix gegantesch manequí desapareix sota la gran túnica del sant, com nostre gegant de la professó de Córpus. A voltas la llarga túnica s' entre obre y 's veu á traucar lo cap del pacient, qui amarat de suhor, proba d' eixir de sa presó pera pendrer l' ayre y mirar la gentada que l' aclama. Pero aixó no li es permés, es un engany, es quitar l' ilusió popular.
Aquest Sant Cristófol de la llegenda fou durant tota la Edat mitjana l' objecte d' un cult ingénuo, senzill en tota la cristiandat.
Lo Jesuset volia atravessar un riu hont la Verge sa mare l' esperava á l' altra banda. Lo gegant al veurer los plors y desespero de l' Infantet; mogut de compassió, lo prengué, posantlo demunt son bras, empunyá son garrot y atravessá 'l riu portantlo al peus de sa mare.
Es en recort d' aqueix fet que l' imatje del Sant es considerada com una penyora de salvació per los cristians que la contemplan.
Segons la tradició n' hi ha prou de mirarla una vegada l' any pera tenir la seguritat de no morir de mort violenta. Aixó explica lo perque se veuhen estatuas del Sant en los porxos de las iglesias. Lo retrato del gegant figura á las primeras planas de missals, llibres religiosos y altres piadosos manuals.
