— M' apar, Lola, que no so tant lleig com dius... molt al contrari... jo m' agrado aixís — jo vaig sonriure — creu que en eix mirall veig un jove d' hermosa figura.
— A fé que jo só de diferenta opinió, y estich convensuda que farás més cas del bon gust de ta muller que del teu, li diguí ab veu carinyosa, sonrient; y mirantmel de fit, afegí: te demano en gracia vagis á ca 'l barber... si, te ho suplico... veshi... fesho, marit meu!
Jo 'm creya que 'n Tomás s alsaria apressurat de sa cadira, me faria una manyaga, pendria son barret y correria á ca 'l barber per tornar al cap d' un quart la cara afeytada, agenollantse á mos peus diguentme: ja ho veus, ¿estás satisfeta?
Peró, lo qu' es avuy mon marit es d' una humor que no sé explicarme. Sa fesomía, sa mirada té un no sé qué de burlona, de traydora que 'm deixa parada... No solzament no 's mou de la cadira, ni pren son sombrero, ni va á ca 'l barber, pero fins se atreveix á dirme que durant alguns dias no 's fará afeytiar.
— Francament, Tomaset, jo no 't comprench, li diguí molt sorpresa.
— A fé qu' es molt senzill!... Havia fins ara cregut haverte conquistada per la santa trinitat del caracter, del cor y del esperit! Més per lo que veig, m' apar que si t' he agradat dech sols donar gracias á ma cara... y ara, Loleta, vesteixte ja que res encara hem vist de Venecia. Mira quin hermós panorama se desenrotlla desde nostras finestras... allá lo palau de la
