Quan me veu séria, de mal humor, me diu senzillament: Loleta, no 'm vulguis fer mala cara, res ne traurás.
Si 'm veu rabiant, me diu per calmarme: Loleta meva, per Deu no 't violentis.
Loleta meva!... sempre eix diminutiu carinyós!... ja no so la seva Loleta, vuy que ho sápiga, que 's desenganyi!
Aquest vespre, al sopar, en Tomás ha fet portar xampany; se pot dir qu' ell s' ha begut tota l' ampolla.
Després, al retirar en nostra cambra, m' ha volgut fer una caricia... més jo ho apartat la cara.
— Com s' entén, Loleta? me digué tot sorprés.
— S' entén que ta Loleta no acepta petons de caras peludas.
— Es dir, sempre la mateixa cansó enfadosa: la meva barba?
— Si, sempre y sempre, fins á tant que t' haurás afeytat!
M' apar que vaig dir aixó ab molta energia ja que mon marit molt sorprés, no insistí més. Ja no tenia sa fesomia burlona; m' estava mirant molt sério, com si volgués llegir en mon pensament. Vaig soportar sa mirada escrutadora.
De sopte sa cara prengué una expressió alegre; lo cel ennuvolat se torná seré... esclatá ab una rialla.
