Quin dia mes pesat! La primavera es tant agradable á Nice, y no sé aprofitarne, obligada que estich á estarme tancada dins ma cambra, tinguent que conversar ab una senyora vella qual xarrameca me fastigueja! M' apar que aviat ne tindré prou. Estich nerviosa á més no poder.
¿Tindria pel cas de rendirme?
So jo que he comensat la guerra; jo sola m' he obligat voluntariament á no volguer sortir de ma cambra fins obtenir satisfacció del meu marit.
Oh! eixa barba, com creix, com s' espesseix!
A fé, si aixó dura, m' apar que 'm tornaré boja.
L' ayre está carregat d' electricitat.... aixó ja no 's pot soportar; cal que la tempestat esclati!
Mes en Tomás res fa pera provocarla; me repugna d' esser jo qu' hagi de fer espurnejar la guspira.
Ja no puch aguantar mes! he pres una decisió. Avuy he dit al meu marit que ja estava cansada de Nice y que si era de son gust partiriam per anar á París.
— Mes, dona, si res has vist encara de aquesta vila tant bonica!
