sobre un roch, las galtas infladas, afluixant y estirant son llarch instrument, fent retrunyir las cingleras de sos brams desaforats. Mitj espahordit se 'n torná al mas. — Y donchs, lo badell?
— Ay senyor amo, es pas un badell, es en Xitubot que ben cert s' ha tornat boig; toca una trompa estranya que 'ns fa aixaliar la vacada. — No vull trompas en mas terras; que se 'n vagi trompetejar á coll Pregón... ja li pots dir de part meva.
D' aquell dia ensá se corregué pel poble que 'n Xitu havia girat, que tenia una aranya sota la closca.
Pobre Xitu! era un artista, un virtuose incomprés. Se mirava ab menyspreu sos bárbaros conciutadans que eran insensibles á aquell art súblim que conmou fins las pedras.
Penjá lo trombon ab un clau al costat de la cornamusa; cremá sos papers de solfa y reprengué son teler, qual llensadora corria convulsiva entra la tela, ab lo trich trach monótono de costúm produhit per lo traqueig de sos peus.
A voltas sas mans deixavan la llensadora, los brassos estirats, inerts; son esguart fixat á un punt de l' espay, veya un estol d' alegre jovent saltant y ballant al só joyós de sa armoniosa cornamusa, rodejat de bonicas pagesetas que 'l miravan ab amable sonriure... se despertava frissós, inquiet... son front cremava.
Un dia que en Pau, lo fluviolayre de Molló, lo vingué á véurer, lo trobá al llit; feya quatre
