ab grans vermells de muixera; se feu un collaret dels mateixos grans; se posá sul cap una corona de pámpols, y los brassos núus, arrodonits sobre sas caderas, gronxá son gentil cos, enmirallantse, somrient.
De cop sent que la cridavan. Guiselda! Guiselda!
Se gira tota sorpresa no poguent atinar d' hont venia aquella veu.
Vegé sols un negre corb quitllat al cim del cingle.
La mateixa veu se feu sentir: Guiselda! Guiselda!.. y venia de la direcció del corb.
— Si las bestias poguessin parlar creuria bé qu'es aquell aucellás que 'm crida... Pero no pot esser... no tindria pas una veu tan melosa.
Al pensar aixó s' aná acostant del corb, y quan fou á prop d'ell, la veu dolsa, suau del corb li digué:
— Hermosa Guiselda! no deus estranyarte que un corb te parli. No pots saber encara quí só, pero vindrá un dia que ho sabrás, y allavors lluny d' esglayarte serás tú qui 'm cridarás.
— Sabs que lo que 'm dius es increible... Si en lloch d' esser corb fosses aucell del paradis te creuria.
— Ay! Guiselda! Si fos aucell del paradis no estaria en admiració devant teu... volaria per los espays blaus del cel, oblidantme de la terra.
— Pero, ets corb... ets aucell repugnant... malgrat ta veu simpática m' inspiras horror!.. apártat!
